Ciutat de Mèxic: tan lluny i tan a la vora

He passat vuit dies a Ciutat de Mèxic, en una estada breu però ben intensa com a investigador convidat de la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM). Per a qualsevol català mínimament assabentat de la història recent del nostre poble, viatjar a Mèxic equival a reconstruir una parcel·la important del nostre destí col·lectiu a dotze hores de vol de casa. Tan lluny i tan a la vora. El número 71 de l’Avinguda Ribera de San Cosme, davant l’antiga Facultat de Filosofia (Casa de los Mascarones), on el 10 d’abril de 1946 el filòsof Joaquim Xirau va perdre la vida atropellat per un tramvia. El colossal bosc urbà de Chapultepec, on Agustí Bartra i Joan Roura-Parella van finalitzar una llarga conversa-caminada crucial per al futur del poeta, a finals de desembre de 1947. El número 18 del carrer Ajusco, a Colonia Florida, on va viure la major part de la seva vida Eduard Nicol, el filòsof català més important de la segona meitat de s. XX, a qui l’exili va forçar a escriure tota la seva obra en una llengua estrangera. Tot tan lluny i estrany, tan familiar i proper alhora. Sense Mèxic no haurien sorgit ni Aquí descansa Nevares, de Pere Calders, ni les Paraules d’Opòton el Vell, de Tísner, ni el poema Quetzalcòatl d’Agustí Bartra, o l’obra de teatre El ben cofat i l’altre (originalment en castellà: Misterio de Quanaxhuata), de Josep Carner. Només l’exili, és clar, explica que hàgim de recórrer una distància tan gran per donar sentit a peces esparses de la nostra pròpia producció literària i per reconstruir els periples vitals dels nostres escriptors, filòsofs i polítics. Mèxic és, indubtablement, el país del món on, després de Catalunya, hi ha més catalans enterrats, que van haver de marxar l’any 1939 i ja no van tornar mai més a casa.

Després d’anys d’estudiar, amb un oceà entremig, fragments de l’exili mexicà (Roura-Parella, Serra Hunter, Bartra, Nicol...), posar-hi físicament els peus permet tancar un cert cercle, reduir la distància que separa el document, la fotografia, el testimoni, la referència i l’escenari físic concret, on la vida i la mort van transcórrer de manera perfectament banal i ordinària, com sempre. Amb un abisme, d’altra banda —aquest, insalvable—, de vuitanta anys que ha transformat profundament Ciutat de Mèxic (començant pel nom: abans Mèxic D.F.) i l’ha convertit en un formiguer de persones i de trànsit, una megalòpolis de més de nou milions d’habitants estrictament a la capital, més de vint milions si hi sumem tota la seva àrea metropolitana. Una ciutat edificada sobre un llac, a 2.200 metres d’altitud, amb una activitat sísmica recurrent i diversos volcans actius ben a la vora. Sotmesa, per tant, a tota mena d’inclemències naturals i, aquests últims anys, a la criminalitat del narcotràfic, que eleva les víctimes d’homicidis al conjunt del país a una vuitantena diària.

La mena d’acollida que he trobat durant aquests dies que he passat a CDMX, per raons, no cal dir, ben plaents i favorables, no pot no evocar-me la que van trobar els nostres avis quan hi hagueren d’emigrar forçosament el 1939. El Mèxic de Lázaro Cárdenas fou el país que més decididament obrí les portes als catalans i als espanyols republicans que havien hagut de travessar la frontera, encalçats per les tropes insurrectes de Franco. El 2025, la UNAM, que ja fou el destí natural de molts professors universitaris exiliats ara fa més de vuitanta anys, m’ha obert les portes amb una generositat que no és pas del tot fàcil trobar en altres latituds acadèmiques. En una setmana molt ben aprofitada, hi he fet cinc conferències: convidat pel Prof. Bily López i el projecte de recerca «Nietzsche: para una nueva filosofia del lenguaje», n’he pronunciat una sobre Nietzsche i la seva —encara massa desconeguda— primera obra, escrita en llatí i dedicada al poeta grec Teognis de Mègara, que vam traduir al català amb Raül Garrigasait l’any 2011, quan arreu del món només n’existia una altra traducció, a l’italià, i una altra sobre el suïcidi des d’un punt de vista filosòfic; al prestigiós Instituto de Investigaciones Filosóficas hi vaig poder parlar sobre la traducció del poema de Parmènides que va portar a terme un altre cèlebre exiliat filosòfic —mig navarrès, mig català—, Juan David García Bacca, i que a Mèxic continua reeditant-se contínuament des de 1942; al Centro de Investigaciones sobre América Latina y el Caribe, hi vaig parlar sobre el camp semàntic de l’exili; i, encara, a l’històric Orfeó Català de Mèxic, fundat el 1906, hi vaig platicar sobre els principals quatre filòsofs catalans exiliats en aquell país: Jaume Serra Hunter, Joaquim Xirau, Joan Roura-Parella i Eduard Nicol. Entre conferència i conferència, he tingut encara temps d’entrevistar-me llargament amb el Prof. Jorge Enrique Linares, un dels màxims especialistes sobre Eduard Nicol a la UNAM, i amb qui no trigarem a establir línies de recerca conjunta sobre el nostre filòsof catalano-mexicà; amb el delegat de la Generalitat a Mèxic i a l’Amèrica Central, el gironí Lleïr Daban; amb l’investigador banyolí Guillem Compte, de l’Instituto de Investigaciones Sociales; amb el Prof. Bily López, amb qui vam passejar llargament per Coyoacán, parlant sobre Nietzsche i evocant el mestratge i la immensa labor de col·laboració que la catedràtica de la UNED, la Prof. Teresa Oñate, porta a terme amb la UNAM des de fa més de vint anys en el marc de la Cátedra Internacional de Hermenéutica Crítica (Hercritia). Finalment, vaig tenir temps, encara, de passar una tarda d’allò més estimulant, discutint sobre música i significat amb el mestre Roger Bartra, que em va obrir generosament les portes de casa seva; hi entrava havent dinat i en sortia que era negra nit.

Entre una cosa i l’altra, de temps per fer el turista, es pot dir que no me’n va quedar gens. Visites expeditives a la Catedral Metropolitana i a l’imponent Museo Nacional de Antropología i un intent fallit de visitar La Casa Azul, el Museu Frida Kahlo. «Boletos agotados hasta el 28 de mayo». Caldrà tornar-hi aviat.