Stanford

 

Durant el primer quadrimestre d’aquest curs 2025-2026 he tingut l’enorme privilegi d’impartir un curs com a professor visitant a Stanford University (Califòrnia), una de les tres millors universitats del món en tots els rànquings. Els criteris utilitzats a l’hora de definir quines són les millors universitats acostumen a funcionar molt millor (com gairebé tot, a l’acadèmia) per a les STEM que no pas per a les humanitats però, tot i així, l’excel·lència d’una universitat es mesura en bloc i allò que fa bona una institució acadèmica en ciències la fa bona, també, en lletres. Quines són, però, les principals diferències entre una gran universitat nord-americana i les universitats de casa nostra?

En primer lloc, per ser una gran universitat cal ser relativament petita. Stanford té uns 17.000 estudiants (és a dir, no gaires més que la Universitat Rovira i Virgili) la majoria dels quals són postgraduates (doctorands) procedents d’arreu del món i que cobren un estipendi d’uns $60.000 anuals durant sis anys per poder portar a terme el seu doctorat. És a dir, Stanford no només no cobra res als seus estudiants sinó que els paga (bé) perquè puguin dedicar-se durant anys a no fer res més que a estudiar. Perquè els números surtin, és clar, algú sí que ha de pagar: els undergraduates (estudiants de grau) paguen sumes astronòmiques de matrícula, a les quals cal afegir l’elevat cost de vida a Silicon Valley, una de les regions més cares del món. En el context nord-americà, aquest èmfasi en els programes de doctorat implica que Stanford sigui realment una university, i no pas un college i això li permet aplicar uns nivells d’exigència altíssims en el perfil tant d’estudiants com de professors que recluta. En què es nota, exactament, aquesta exigència?

El curs que he ofert a Stanford (“Saved in Translation. An Intellectual Topography of the Mediterranean. Antiquity to the Present”) tenia mitja dotzena d’estudiants matriculats d’arreu del món. Aquí, un nombre com aquest activaria totes les alarmes d’algun responsable de gestió acadèmica perquè es consideraria que el nombre de matriculats és massa baix. Allà, no és gens inhabitual que cursos de doctorat tinguin només dos o tres estudiants matriculats. Això permet combinar la classe magistral i la classe en forma de seminari, molt més participativa, amb estudiants que parlen habitualment entre quatre i cinc llengües amb fluïdesa, que llegeixen unes cinc-centes pàgines de mitjana cada setmana per preparar les diverses assignatures a les quals estan matriculats i que escriuen de manera envejable.

I els professors? El principal criteri que aplica Stanford a l’hora de contractar un professor de qualsevol àmbit d’humanitats és allò que aquí fa anys que discutim però que ningú no té la més mínima intenció de portar a la pràctica i que ens conduirà a tots plegats a la tomba de la inanició i la irrellevància acadèmica mundials: la transversalitat (o la multidisciplinarietat, o la transdisciplinarietat, com vulguin). El curs que he impartit a Stanford difícilment l’hauria pogut programar en cap universitat catalana. Hi he pogut explicar Homer, Diodor Cronos, Epicur, Apel·les, Virgili, Llucià de Samòsata, Agustí, Dante, Guarino Veronese, Bernat Metge, Christine de Pizan, Isotta Nogarola, Teresa d’Àvila, Joan de la Creu, Erasme, Montaigne, Sade, Kafka, Rodin, Pirandello, Rodoreda, Dalí, Cage, Frederic Mompou, o Arvo Pärt. El primer que se’m demanaria aquí és, exactament, a quin àmbit de coneixement pertany, una proposta com aquesta (Filosofia? Literatura? Història de l’Art? Música?).

A Stanford, els departaments estan agrupats per un criteri cultural (Comparative Literature, German Studies, French and Italian, Iberian & Latin American Cultures...), la qual cosa pressuposa a qualsevol professor de qualsevol d’aquests departaments no només coneixements específics de llengua i literatura (els nostres departaments de “Filologia X”) sinó també de filosofia, història, cinema, o història de l’art. I tots aquests coneixements transversals s’han de notar en la seva producció científica. Ningú no sabria dir quina és “l’especialitat” d’alguns dels principals humanistes d’Stanford: Hans Ulrich Gumbrecht, Robert Harrison, Jean-Pierre Dupuy, Joan Ramon Resina, Kathryn Starkey, Héctor Hoyos, o Vincent Barletta, per esmentar-ne només alguns.

El sistema universitari català, en la seva cursa incansable per imitar el model científic —inaplicable de totes totes a les humanitats—, continua “perfilant places”, que acostuma a ser una manera mal dissimulada d’afavorir determinats candidats i excloure’n d’altres, i, d’aquesta manera, aviat gaudirà de l’índex més alt d’ignorants especialitzats d’Europa.  Professors amb un domini infinit d’una ínfima parcel·la de coneixement però absolutament incapaços d’explicar ni investigar res que surti mínimament de la seva zona de confort especialitzada. Fa de mal imaginar a qui se li va poder acudir una aberració semblant, especialment en un país que, des de Ramon Llull fins a Miquel Batllori, s’havia caracteritzat per prendre’s la cultura seriosament, és a dir, com un fenomen transversal que exigeix una aproximació oberta i polivalent.

A la pràctica, aquesta diferència radical d’enfocament disciplinari dona resultats espectaculars. En les llargues hores de conversa que he pogut compartir amb col·legues a Stanford, hem pogut discutir de Plató i de futbol americà, de Camôes i de Walter Benjamin, d’ekphrasis i de Pasolini, de Rodoreda i de Trump, del problema dels futurs contingents i del Don Giovanni de Mozart, d’Erich Auberbach i de Pierre Courcelle, de Curtius i d’Ivan Illich. Alguns d’ells treballaven en el Departament de French & Italian; altres en el de German Studies, o en el d’Iberian and Latin American Cultures. Per l’amplitud i domini de la seva conversa, no ho hauria pas sabut dir. Quan persones així escriuen llibres sorgeixen meravelles com Production of Presence, de Sepp Gumbrecht, The Dominion of the Dead, de Robert Harrison, The Ghost in the Constitution, de Joan Ramon Resina, Genres in Dialogue, d’Andrea Nightingale, Things with a History, d’Héctor Hoyos, Rhythm, de Vincent Barletta, o The Naked  Truth, d’Alys George. Obres amb un amplíssim ressò dins i fora de l’acadèmia (com a mínim a Estats Units... a Europa la seva recepció és entre mínima i nul·la) i de les quals el més complicat seria determinar a quina “especialitat” pertanyen.

La presència sostinguda d’un acadèmic català cada any a Stanford des de 2008 (Xavier Antich, Margalida Pons, Xavier Pla, Antoni Martí Monterde, Montserrat Lunati, Jordi Graupera, Raül Garrigasait...) seria impossible sense la constància obstinada de Joan Ramon Resina, catedràtic del Departament d’ILAC a Stanford des de 2006 i responsable de la Josep Pla Visiting Chair in Catalan Studies, finançada per l’Institut Ramon Llull. En els darrers vint anys, Resina ha estat l’artífex d’un autèntic canvi de paradigma en l’enfocament dels estudis catalans als Estats Units. De la tendència tradicional a constituir departaments de portuguès i espanyol (que encara perviu, això no obstant, en universitats com la de Berkeley), s’ha consolidat el model proposat per Resina a Stanford: abordar la catalanística des d’una perspectiva ibèrica, la qual cosa permet que obres i autors catalans dialoguin amb perfecta naturalitat amb obres i autors d’arreu, més enllà de límits administratius i estatals. A la pràctica, això fa que el català sigui tractat a Stanford com qualsevol altra llengua o cultura i no és gens inhabitual topar amb estudiants i professors (nord-americans, colombians, asturians o coreans) que no només llegeixin sinó que parlin molt acceptablement en català.

L’altíssim nivell dels cursos oferts anualment per professors catalans a Stanford ha tingut i continua tenint un grau d’acceptació i valoració molt elevats. Voldria pensar que, a la inversa, l’experiència obtinguda allà per tots els que hi hem passat contribuirà a oxigenar mínimament les aigües estancades de la universitat catalana, enllotada en un sistema absurd d’acreditacions, sexennis, trams i especialitzacions estèrils. En això, però, convé ser raonablement pessimista.