En el món acadèmic, parlem de revistes depredadores per referir-nos a publicacions que, vistes des de fora, s’assemblen molt a revistes científiques però que, un cop hi entres dins, de seguida t’adones que són mers productes comercials pensats per fer calés a costa de la barra d’investigadors amb pocs escrúpols ètics.
El sistema ens empeny a publicar o desaparèixer (publish or perish) i, és clar, no és pas or tot el que relluu i les nostres universitats, com les d’arreu, estan plenes de professorets i professoretes que prou feina van tenir en el seu moment per aportar algun mèrit davant d’un tribunal format per amiguíssims. La carrera acadèmica és un mai no acabar i, un cop obtinguda la plaça, necessiten inflar el currículum si és que volen gaudir del suculent avantatge econòmic d’un sexenni o tenir alguna opció de guanyar un projecte de recerca competitiu.
La mediocritat és sempre un bon nínxol de mercat (si tu no saps fer una cosa, ja vindrà qui s’ofereixi a fer-ho per tu) i és pensant en aquesta mena de personal que van aparèixer les revistes depredadores. Per un preu mòdic (o no tan mòdic), la revista en qüestió et publica el text en quatre dies. El manuscrit no se’l llegeix absolutament ningú perquè darrere la revista no hi ha ni editor, ni comitè científic, ni revisors, ni un trist becari a qui algú carregui els neulers de la feina que no volen fer els altres. El text no es llegeix, ni es revisa ni es discuteix amb l’autor. Tampoc no s’acostuma ni tan sols a maquetar. Es publica tal com l’autor el va portar al món. És a dir, amb totes les vergonyes a l’aire. Un cop publicat en aquesta trista condició, no cal dir que tampoc no se’l llegirà ningú perquè serà literalment il·legible.
Un exemple (entre tants)
Mentre m’estic documentant per preparar un estudi sobre el pensament polític de la filòsofa tardomedieval Christine de Pizan, topo amb un article acadèmic d’una professora catalana, titulat «The Conception of Authority and Power in the Works of Christine de Pizan». D’entrada, em sorprèn que la revista on s’ha publicat no em soni gens ni mica: International Journal of Art and Art History. El nom, certament, és ben grandiloqüent. Em llegeixo l’article. O ho intento. Llegir aquest text és, de fet, pràcticament impossible. Està escrit en un anglès tan i tan barroer que fa de mal dir si realment és anglès o una barreja estranya d’anglès i una altra llengua (des de la primera nota a peu de pàgina, topo, per exemple, amb un surrealista «Dedicated a...»). El procés d’edició del text és, simplement, inexistent: una multitud de paraules estan enganxades les unes amb les altres, el text principal i les notes han estat maquetats amb famílies tipogràfiques diferents, el text és ple de negretes que no s’entén exactament a què treuen cap i, fins i tot, de canvis sobtats de mida tipogràfica. L’article ha estat editat amb tan poca cura que, a la capçalera de cada pàgina, hi apareixen dos noms («Gimitu & Mugubi») que no tenen res a veure amb l’autora de l’article. Un autèntic despropòsit, en definitiva, impensable en cap revista acadèmica mínimament seriosa. Com a corol·lari: el DOI que hauria de servir per identificar de manera permanent l’article no està registrat a la DOI Foundation i, per tant, és fals.
L’Editor-in-Chief de la International Journal of Art and Art History (Susan Lynn Brangers), que presumptament treballa a la Marywood University, és un nom inventat. L’ editorial que publica la revista (American Research Institute for Policy Development) és una organització fantasma, sense cap responsable identificable i amb seu en una casa unifamiliar de Madison. Un frau en tota regla. Evidentment, l’American Research Institute for Policy Development forma part de la cèlebre Beall List, una llista d’editorials depredadores publicada l’any 2008 pel bibliotecari de la Universitat de Colorado, Jeffrey Beall.
Un problema d’ètica i integritat científica
Anomenar aquestes revistes depredadores ens indueix a pensar en publicacions perverses que corren a l’encalç de les seves pobres víctimes acadèmiques i, un cop les han atrapat, les devoren sense pietat. Si la revista és depredadora, aleshores, el pobre investigador que cau a les seves urpes només pot ser un xaiet mansoi que res no hi pot davant l’embat del temible carnívor. Res més lluny de la realitat. Creure’ns això implicaria acceptar que un científic de qualsevol ram, és a dir, una persona amb un doctorat i que està portant a terme tasques de docència i/o investigació en una universitat o un institut de recerca és tan idiota que és incapaç de distingir entre una revista acadèmica i una impostura científica. En general, no ens hem de precipitar ni excloure cap hipòtesi abans d’hora però no cal dir que, si els trets anessin per aquí, aleshores ens hauríem de començar a preguntar què hi fa, segons qui, intentant ensenyar paleografia medieval als nostres joves si no té el pesquis suficient ni tan sols per distingir una revista acadèmica d’una presa de pèl amb seu a Bangladesh.
Les revistes depredadores són, simplement, oportunistes, com qualsevol altre negoci regit per la llei de l’oferta i la demanda. Si no hi hagués ningú disposat a estalviar-se els anys de feina que comporta escriure i publicar un article científic en una revista internacional decent, les revistes depredadores no farien ni cinc de calaix. Però a les universitats del segle XXI, formades majoritàriament per persones honestes i treballadores, també hi ha inútils i esquenadrets als quals no acceptarien un article en cap revista mínimament seriosa per més que s’hi escarrassessin (i escarrassar-s’hi no acostuma a ser, tampoc, el seu fort). A aquest personal, deixar-se depredar per aquesta mena de revistes els va la mar de bé.
La disjuntiva entre publicar i desaparèixer no hauria de justificar mai saltar-se uns estàndards mínims d'integritat científica i ètica de la recerca. Si algú que (no se sap ben bé com) ha accedit a un lloc de feina que li exigeix fer recerca al més alt nivell no se sent qualificat per publicar en revistes de prestigi, aleshores, simplement, no hauria de publicar. Una disjuntiva, recordem-ho, no és pas expressió d’una obligació, sinó de la necessitat d’escollir entre dues alternatives. Desaparèixer sempre és una opció.
CDMX 21/3/2026
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada