Delfos: el melic del món (grec, és clar)

Si tracéssim una circumferència que tingués Delfos per centre, abastaríem la pràctica totalitat de la Grècia clàssica continental i peninsular (illes, per tant, i ciutats de la costa de l’Àsia Menor al marge). No és estrany que els relats mitològics de la seva institució vinculin aquest lloc amb el centre de la terra i el caracteritzin anatòmicament com el melic del món. Centre i proximitat, però, no són pas sinònims. Tot sovint, el punt que constitueix el centre de qualsevol cosa no és pas necessàriament el més proper respecte tots aquells punts dels quals és centre. La centralitat només implica equidistància respecte els extrems i, per tant, allò que defineix el centre és, de fet, idèntica distància respecte allò que està més allunyat. Els centres sempre ho són a partir d’una delimitació més o menys arbitrària de la realitat. Sense aquesta delimitació, qualsevol punt seria centre; o cap no en seria. «És sols lo començament, lo que prenies per terme».

La qüestió és que Delfos és el centre del món (grec, és clar) però és lluny, molt lluny de tot. Cada vegada que trobem un relat grec antic en què un savi falsament despistat se’n va a consultar l’oracle de Delfos perquè li digui que és el més savi de tots els savis falsament despistats, o una parella cansada d’intentar procrear i no sortir-se’n s’arriba a consultar la Pítia per saber si tindrà o no tindrà descendència fa la impressió que l’oracle era a tocar de casa, que s’hi podia anar com qui anava a comprar el pa. Però per a la majoria de grecs d’època clàssica, Delfos quedava una mica lluny de tot.

Una visita al melic del món val molt la pena, especialment si es té la prudència de fer nit en alguna de les econòmiques fondes de la població veïna al jaciment i s’és, doncs, el primer de visitar-lo, en una hora en què la temperatura sigui amable i no hagin tingut temps d’arribar-hi, encara, els ramats de visitants més matiners. El complex religiós que tenia, al seu centre, el temple d’Apol·lo on profetitzava la sibil·la es troba en un lloc realment impressionant. Tot i que el mar no es veu des del temple, s’intueix el golf d’Itea ben a la vora i el conjunt monumental es troba construït a la falda d’una de les imponents parets del Mont Parnàs. Com hi arribava, un grec, posem per cas, des d’Atenes, ara fa 2.500 anys? Delfos és a 150 quilòmetres de la capital de l’Àtica. A peu i sense desnivells importants, això voldria dir entre cinc i sis dies de caminada. El nord-oest de l’Àtica i Beòcia, però, són un enfilall de cadenes muntanyoses que cal salvar per arribar fins a Delfos: el Citeró, l’Helicó i el Parnàs. En total, uns 2.200 metres de pujada i uns 1.700 de baixada. Una setmana de viatge per anar i una altra per tornar, més els dies despesos a Delfos. Fent-ne via, doncs, això d’anar a consultar l’oracle a peu, a un atenès, li hauria pres un parell de setmanes llargues. Hi havia cap altra opció? Sí, naturalment. Per mar.

A primera vista, la ruta marítima entre el port del Pireu i el golf d’Itea no és possible perquè l’istme de Corint ens barra el pas. Avui, aquest obstacle és salvat pel canal de Corint, però aquesta obra força impressionant d’enginyeria no es va inaugurar fins a 1893. Fer tota la volta al Peloponès per entrar al golf de Corint per Patres semblaria l’única ruta possible, per mar, però és llarguíssima i, sobretot, perillosa. L’istme no fa més de sis quilòmetres d’amplada i, per tant, un atenès podria haver navegat fins al port d’Ístmia i, un cop allà, travessar el braç de terra a peu, fins a Corint, i allà embarcar-se novament fins a Itea. Però també podria haver fet aquesta mateixa ruta sense haver de canviar de vaixell. En l’antiguitat, no existia el canal marítim que uneix el golf sarònic i el golf de Corint, però sí un sistema que permetia passar les embarcacions, en eixut, d’un costat a l’altre de l’istme: el díolkos. Va funcionar, com a mínim, des del s. VII aC i consistia en un camí empedrat per on discorria un vagó sobre el qual es carregaven els vaixells. L’operació de passar una embarcació d’un costat a l’altre de l’istme devia portar poques hores i estalviava la llarga i perillosa circumnavegació de tot el Peloponès. Un cop travessades les tranquil·les aigües del golf de Corint, s’arribava a Itea i, un cop allà, amb una passejada de dotze quilòmetres, amb només 600 metres de desnivell, s’arribava a Delfos. Amb mar calma i sense entrebancs, aquesta ruta no devia allargar-se més d’un dia i mig. Amb l’impagable avantatge de poder fer tot el viatge al grat del vent i estalviar-se una marxa de tres-cents quilòmetres a peu, entre l’anada i la tornada.

També és cert que els grecs, precisament perquè eren bons navegants, només s’aventuraven a la mar si les condicions eren realment favorables. Això feia poc recomanable navegar durant les estacions de tardor i hivern i alguns autors (Hesíode, Treballs i dies, 618-694) no ho aconsellen ni tan sols a la primavera. La ruta per mar, doncs, no estava pas exempta d’incerteses i perills. Per saber si era aconsellable fer-se a la mar o fins i tot si valia més anar fins a Delfos caminant, l’ideal, és clar, hauria estat poder consultar l’oracle abans d’anar-hi.