En el món acadèmic, parlem de revistes depredadores per referir-nos a publicacions que, vistes des de fora, s’assemblen molt a revistes científiques però que, un cop hi entres dins, de seguida t’adones que són mers productes comercials pensats per fer calés a costa de la barra d’investigadors amb pocs escrúpols ètics. El sistema ens empeny a publicar o desaparèixer ( publish or perish ) i, és clar, no és pas or tot el que relluu i les nostres universitats, com les d’arreu, estan plenes de professorets i professoretes que prou feina van tenir en el seu moment per aportar algun mèrit davant d’un tribunal format per amiguíssims. La carrera acadèmica és un mai no acabar i, un cop obtinguda la plaça, necessiten inflar el currículum si és que volen gaudir del suculent avantatge econòmic d’un sexenni o tenir alguna opció de guanyar un projecte de recerca competitiu. La mediocritat és sempre un bon nínxol de mercat (si tu no saps fer una cosa, ja vindrà qui s’ofereixi a fer-ho per tu...
Durant el primer quadrimestre d’aquest curs 2025-2026 he tingut l’enorme privilegi d’impartir un curs com a professor visitant a Stanford University (Califòrnia), una de les tres millors universitats del món en tots els rànquings. Els criteris utilitzats a l’hora de definir quines són les millors universitats acostumen a funcionar molt millor (com gairebé tot, a l’acadèmia) per a les STEM que no pas per a les humanitats però, tot i així, l’excel·lència d’una universitat es mesura en bloc i allò que fa bona una institució acadèmica en ciències la fa bona, també, en lletres. Quines són, però, les principals diferències entre una gran universitat nord-americana i les universitats de casa nostra? En primer lloc, per ser una gran universitat cal ser relativament petita. Stanford té uns 17.000 estudiants (és a dir, no gaires més que la Universitat Rovira i Virgili) la majoria dels quals són postgraduates (doctorands) procedents d’arreu del món i que cobren un estipendi d’uns $60.000...